dilluns, 9 de novembre del 2009

BON PARTIT!!

Ja torno a ser aquí!!

Digues-li estiu, digues-li mandra, però ja em torno a posar les piles per explicar les meves (nostres) vivències muntanyenques.
Ha estat un estiu ple d’emocions i il•lusions amb un resultat de 26 a 15, bon partit!!. Amb una primera part força bona i una segona esplèndida ja que a més ens hem tret la gran ESPINA. Va!! Deixo de divagar i us ho explico.
La primera part comença a la revetlla de Sant Joan al parc natural d’Ordesa Montperdut. Hi vam anar en Mia, en Miki i jo, val a dir com a excusa, que la climatologia no va acompanyar gaire, però tot i això el resultat va ser força bo. En total vàrem aconseguir pujar-ne 9 dels 19 tresmils previstos.
La primera jornada, uns núvols amb molt mala pinta fan que a mig dia decidim baixar cap al ref. de Goriz, on arribem gràcies al GPS en mig d’una bona calamarsada.
El resum: 4 de 9 “sense folre ni manilles”. Pitó SW del cilindre (3194mt), Cilindre de Marboré (3328mt), Mont perdut (3355mt) i Punta de les escales (3027mt).




































La segona jornada s’aixeca en mig d’una bona tempesta la qual ens permet esmorzar amb tota la tranquil•litat del món . A la primera ullada de sol, ens equipem i sortim cap amunt. L’objectiu de la jornada era pujar 7 cims més abans d’arribar al ref. de Sarradets on teníem previst passar la nit. Pel camí decidim, degut a la inestabilitat del temps, no fer la cresta que separa l’esquena de Marboré del pic de Marboré passant pels pics de la Cascada, doncs la roca estava molt molla degut a la tempesta. Decidit això només ens faltava pujar la Torre de Marboré (3009mt) i el Casco (3006mt) els quals ens venien de camí cap al refugi. Fets aquets cims i arribant a la bretxa de Roland, decidim que com que anem sobrats de temps i el dia s’aguanta ens podem regalar un anar i tornar fins al Taillon (3144mt) i feina feta per l’endemà.


























El matí de la tercera jornada es desperta esplèndid sota el somriure de la bretxa de Roland. Així que esmorzem, ens posem els grampons i sortim del ref. de Sarradets preparats per travessar aquesta gran boca en direcció cap els Gabietos, ara sabem que és millor anar-hi via Taillon, que no fer el flanqueig que l’envolta per la seva cara SW, ja que aquest és molt llarg i exposat si les condicions de la neu no són gaire bones. Arribats al coll que els separa del Taillon, enfilem amunt i amb un plis-plas ja els tenim al calaix. Primer el Gabieto OR. (3031mt) i per l’aresta s’arriba sense dificultat al Gabieto OCC.(3034mt). Ara ja només queda una llarga però maquíssima baixada que passant per els plans de Salarons i las clavijas de Salarons ens porta fins l’aparcament d’Ordesa.


















La mitja part del partit és al pic de Punta Alta a la vall de Boí els dies 21/ 22 d’agost. Aquest cim de 3014mts. és un d’aquells tresmils impossibles d’encadenar amb cap altre tresmil en una sola jornada sense haver de patir, per tant ens el guardàvem per un “pim-pam”.
Aquest cop només anem en Miki i jo, el plantejament: el divendres anar a dormir en tenda als estanys de Comalesbienes, atacar el cim ben d’hora, baixar per l’estany de la Roca, prendre una clara al ref.Ventosa Calvell i ser a casa a mitja tarda del dissabte. DIT I FET!!
Les quatre hores de cotxe des de Vic fins el pantà de Cavallers, no perdonen, i desprès de prop de 3 hores de forta pujada i moltes pedres parem tenda a les 10 de la nit. Al matí ens aixequem sense presses ja que el cim és a tocar, només 1:30hr tardem a posar peu al pic de Punta Alta, pugem primer al pic de Comalesbienes (2993mts) i per acabar resseguim la cresta que ens hi separa del apreciat cim.









La segona part comença a la Vallferrera. Objectiu: treure la santa espina i si la climatologia ens deixa, pujar la resta de tresmils que ens fan falta per acabar aquest sector.
Aquest cop anem en Beni, en Miki i jo. El divendres 25-09 parem tenda a l’estany d’Estats (com sempre arribem de nit) sopar i dormir que a l’endemà ens espera una bona tongada i s’ha de matinar.
A les 6 del matí ja tenim les motxilles a sobre i caminant. Hi ha una mica de boira i amb la llum del frontal intentem no perdre el camí, (impossible), quan el retrobem ja sóm al peu de la tartera que baixa del coll de Sotllo, tirem amunt i arribem al coll de clar, perfecte!! Sense miraments afrontem la cresta que ens porta directes al que seria el primer cim del dia, el Pic Verdaguer (3131mts) i d’aquí a la Pica d’Estats. 3143mts d’il•lusions. Per fi!! ja està!! Sóm al sostre d’aquest país tant petit i ja ens hem tret l’espina que feia temps que teníem clavada. Deixem córrer les emocions durant una bona estona gaudint del moment, abraçades amb els companys , les fotos de rigor i més abraçades. Després del ritual agafem els “trastos” i continuem que encara ens queda molta feina. Ara és el torn de la Punta Gabarró (3115mts), a la qual arribem continuant la cresta (aèria), des d’aquest punt ens és impossible fer un flanqueig per anar fins al coll de Riufred, així que hem de recular altre cop per la cresta i tornar a passar per la Pica (més fotos) i baixar al coll des d’aquesta. Arribem al coll de Riufred i continuem ara cap al cim del Montcalm (3077mts), ja en tenim un altre!! I ara li toca el torn al que seria l’últim de la jornada, el Pic de Sotllo (3072mts). Per arribar-hi, s’ha de baixar fins l’estany gelat de Riufret, passar per sota del coll de Sotllo i enfilar cap amunt per un terreny bastant descompost on les cames ja comencen a fer figa. Ha valgut la pena, la visió des del Pic de Sotllo del conjunt Pica d’Estats- Montcalm és impressionant, pero ara toca el que toca, baixar cap l’estany d’Estats on tenim una ampolla de cava submergida esperant-nos per la celebració.





























dissabte, 4 de juliol del 2009

Agulles de Travessany

Tot mirant el catàleg de tresmils, ens adonem que si volem fer-los tots, ens farà falta quelcom més que il•lusió. Per pujar als cims principals no veiem cap problema, el problema comença quan veiem que tot està ple d’agulles, agulletes i crestes que tècnicament se’ns escapen de les mans. Així doncs decidim que ens hem de preparar tècnicament. Trobar algun curs que ens anés a tots bé era molt difícil i ja quan ens fèiem pagues de no trobar res, va sortir “la gran oportunitat” mestre de luxe i uns alumnes més que motivats. Així vaig conèixer en Pep Fuster, gran escalador apassionat per les parets i les muntanyes i amb el qual no vam trigar gaire a posant-se d’acord, ara això si, havia de ser entre setmana, per part d’en Mia i jo, cap problema, ja ens ho muntaríem a la feina, la llàstima va ser en Miki, que entre setmana li era del tot impossible, però vam quedar que ja miraríem d’intentar ensenyar-li tot el que aprenguéssim.

Ti, ti, ti,tiii. Les 6 del matí, m’aixeco d’un bot del llit, hem faig l’esmorzar, acabo de preparar la motxilla i.
- Bon dia Eva!!. Saludo a la meva dona tot fent-li un peto.
- Bon dia, No cridis que despertaràs als nens. Hem diu.
L’Eva s’acaba de llevar per anar a la feina i un cop més haig d’agrair a la seva mare el fet que hagi vingut a fer-se càrrec dels nens i portar-los a escola.
- Que, estàs nerviós?. Hem demana.
- Una mica. Li contesto.
La veritat és que dintre meu hi ha un neguit que m’acompanya tot el camí fins arribar a peu de paret. Som a Vilanova de Meià, lloc que pels amants de l’escalada es tot un paradís, parets i més parets d’un granit fantàstic i amb vies de diverses dificultats.
Doncs au!! Aquí en Pep ens ensenya els quatre nusos bàsics i ja hi som penjats a la paret.
- Fia-te’n dels peus de gat. Diu en Pep.
- Val, val!!. Li contesto.
Però el meu cap no acaba d’assimilar que allò que porto als peus s’arrapi prou per poder-me enfilar. En aquells moments es troben a faltar les vuit potes de les aranyes. Per si algú no s’ha posat mai uns peus de gat (com era el meu cas) us diré que el millor que tenen, és el moment que te’ls treus, els peus experimenten una sensació de llibertat molt, molt agradable i si a més a més els pots refrescar en algun rierol...
Primera feina feta!! baixada cap el aparcament, macarrons a la carmanyola i carretera cap el ref. Ventosa i Calvell on diu en Pep que farem les Agulles de Travessany.
Deixem el cotxe al estany o pantà de Cavallers, agafem les motxilles i cap amunt, unes dues hores de pujada fins al refugi carregats com mai (com pesen les cordes quan fa estona que les portes). Jo no havia sentit mai a parlar d’aquestes agulles i una mica abans d’arribar al refugi apareixen imponents sobre d’aquest mateix . Colloons !! és el primer que em vé al cap, no, no, si en Pep ho diu, endavant!!


El ventosa Calvell amb les agulles a sobre.








El refugi està en un lloc privilegiat, envoltat d’estanys i a més hi ha 4 tresmils units per magnífiques crestes, el que vol dir que haurem de tornar més endavant ( avui, aixó no toca ). Sopar de duro al refugi i a dormir, que demà ens espera una trescada.


De dreta a esquerra
En Pep, en Mia i Jo.








Des del refugi, bones vistes
en un entorn molt salvatge.
Al fons els BESIBERRIS.





Bon dia!! Avui el que toca és el que tenim al davant, som al peu de la 1era. agulla, en Pep, en Mia i jo i mentre ens equipem en Pep ens diu que ell farà de primer tota l’estona perquè hi ha molta feina i si no trigaríem molt.



A punt per començar.







- ai, ai, ui, ui. Sento com renega en Mia que acaba de posar-se els peus de gat..
- Doncs que no ens passi res amb l’estona que els hem de dur. Li dic
- Reunió!!. Crida en Pep des de dalt
En un moment en Pep ja es dalt del primer llarg i ja estira de la corda.
Com ho ha fet per enfilar-se tant ràpid?. Des de baix sembla fàcil però quan hi ets....
Poc a poc anem passant agulles i a mesura que anem avançant ens trobem més segurs amb els peus de gat.


En Pep a la reunió.






Puja.











Ho heu vist? Doncs au! ara vosaltres.






I baixa.














Fins a la 3era. agulla, bé!, passos de IIIº i algun curt de IVº, és a la 4arta agulla on es complica una mica més, IV+ i fins i tot diu en Pep que hi ha algun de Vº, la qüestió és que els superem com podem (vaja “subidón” d’adrenalina) i ja només ens queda una fina cresta amb desploms a banda i banda fins arribar a la 5ena. i última agulla. Un cop superada fem l’últim ràpel fins al coll on a la fi podem alliberar els "PEUS del GAT", en total unes 6 hores de roca i ais, ais, uis, uis...però amb la sensació d’haver viscut una gran experiència en un entorn inoblidable.

Aquí us deixo un link on podeu trobar la ressenya complerta de les agulles.

http://www.oscaraleman.com/pdf/articlesiressenyes/CRESTA%20DE%20LES%20AGULLES%20DE%20TRAVESSANY.pdf











L'aresta final.
"verticalitat"






Fent l'últim rapel de la 5º agulla.











dijous, 4 de juny del 2009

EL MONT BLANC

EL MONTBLANC

Als principis del 2007, tot fent el calendari.

Ah, el calendari!!

La qüestió del calendari, és complicada de debò!!

- Quedem un dia per sopar i mirem el calendari per marcar-nos uns dies que ens vagi bé a tots i proposem una llista de sortides per fer? – diu qualsevol de nosaltres.

- Val!! – Diu també qualsevol de nosaltres.

Primer posant-se d’acord per triar el dia de la reunió ( ja comença a ser difícil la cosa), un cop solucionat això, mentre sopem cadascú diu la seva:

– Dons a mi m’agradaria pujar aquella. – Dons a mi m’agradaria pujar l’altra. Perfecte! fins aquí, cap problema!. Totes ens agraden i a totes ens agradaria pujar. Però comença el gran problema: o sobren propostes o falten dies al calendari que ens vagin bé a tots.

El que si que teníem clar es que volíem fer una sortida a l’any una mica mes llarga, va ser així com va sortir l’idea d’anar als Alps, en concret: al MONTBLANC.

En BENI, home fressat per aquells indrets ens proposa pujar al Montblanc per la via normal del Goûter ( “normal” no vol dir fàcil o que no sigui dura ). Així dons, comencem a preparar-nos, tant física com mentalment, però quan faltava poc per la data d’anada, vaig haver de renunciar per raons familiars però la resta del grup van poder anar i a més van fer CIM, els hi va agradar tant que al calendari del 2008 varem decidir tornar per una altra via (per no entrar en la rutina) en concret la ruta dels 4000 o de (los tres montes).

Aquest cop, si!! Els nervis eren terribles tant per la complexitat de la via (més tècnica) com pel fet d’anar als Alps, la idea era sortir de la Agulle du Midi i enfilar cap al Montblanc passant pel costat del Montblanc du Tacul i el Mont Maudit fer CIM i baixar per la via del Goûter però quan varem arribar al hostal de Saint Gervais, el propietari, guia de muntanya i home experimentat en aquells varals ens va dir que ell havia anat el dia abans i que la via estava complicada per risc d’allaus, així dons, després de molt rumiar-hi, vam decidir pujar per la via del Goûter, la qual estava en molt bones condicions.





El tren guay

i

"cero-cero"




A l’endemà agafem el primer cremallera que ens havia de pujar fins l’estació de niu d’àligues a 2372 mts. Un cop allà carreguem motxilles a l’esquena i cap amunt. En Mia i en Beni decideixen adelantar-se per mirar de trobar lloc per dormir al refugi del Goûter i en Miki i jo, continuem al ritme de la processó de muntanyencs.



En Beni amb el refugi

de Tete Ros al darrera.







Arribem a l’alçada del refugi de Tete Ros (3200mts) en aproximadament 2 hores i mitja, aquí parem per fer una mossegada i aprofitem per posant-se els grampons, aquí coneixem un parell de Belgues un dels quals ja havia pujat un munt de vegades al MontBlanc i es va estimar més el confort i les cerveses del refugi de Tete Ros i l’altre (en Marco) ens va demanar si ens podia acompanyar, a canvi, teníem la plaça de llit del seu company. Ara si que va de bo!! d’entrada hem de passar un lloc al qual li diuen la “BOLERA” aquí la muntanya juga a bitlles amb els muntanyencs, llençant pedres pel pendent, que baixen a tota bala.








Passant la bolera.





Un cop superat això, toca uns 400mts de cresta de neu i roca bastant vertical fins arribar al Ref. Goûter (3782mts), Aquí trobem els companys que ens esperaven, feia estona que havien arribat però no havien trobat cap plaça lliure, però nosaltres si, fem les presentacions oportunes d’en Marco i els expliquem que tenim un llit a la nostra disposició, no cal ni fer-ho a sorts, en Mia havia arribat bastant fotut per l’alçada i decidim que sigui ell qui hi dormi, així doncs la resta de nosaltres esperem que passi l’hora de sopar per poder agafar una fantàstica plaça a sota de qualsevol taula, Total, Per l’estona que dormirem!!.








Pujant cap el Goûter




























Ufff!!








Les 2 del matí, m’aixeco molt a poc a poc intentant posar en ordre tots els ossos del meu cos.

-Miki, va!! Es l’hora. Li dic.

Miro al voltant i veig que en Beni ja s’ha llevat i sento la remor de la gent que ja es prepara per sortir.

Canvi de situació i de propietari de llit, en Miki no ha passat gaire bona nit, no es troba be i decideix quedar-se, en canvi en Mia, s’ha aixecat fresc com una rosa, així que ens calcem els grampons, ens abriguem, ens lliguem amb la corda i cap amunt. Fa molt vent i un fred que pela, però de seguida entrem en calor, la pujada i l’alçada no perdona i en Beni, ben passat el refugi Vallot tampoc es troba be i diu que tira avall, així quedem en Mia, cap de corda, en Marco al mig i jo al darrera tancant la cordada. Portem un bon ritme però la pujada no s’acaba mai, hem de parar varies vegades per beure una mica “d’allò” calent i que al refugi anomenen “te”, prendre algun gel i fer alguna foto.



Al fons, la Agulle du Midi









El Mont Blanc









- A la fi, ja està!!, ja som a dalt!!. Crido al meu interior.

Abraçades, fotos... i les emocions a flor de pell, no es pot descriure gaire el moment, fa molt vent i no ens entretenim gaire a gaudir d’aquella fantàstica vista, som molt amunt, 4808mts d’il·lusions i tot el que ens envolta queda molt avall i cap avall ens dirigim a retrobar-nos amb els companys que ens esperen ansiosos en el refugi.





Ja som al CIM








Amb en Marco al CIM








Arribant

al Goûter

amb la feina feta.









oee, oe, oe oeee!!

amb els companys

i els belgues.







diumenge, 17 de maig del 2009

GRANS CIMS AMB PETITS EXCURSIONISTES



Com tota afició que oblides durant un temps i torna al cap dels anys, quan torna, encara ho fa amb mes força, tant, que engresca a totes les persones que t’envolten.
Per això també hem organitzat alguna sortida familiar a pujar petits grans cims aptes per a tothom, os els recomano!! Els nens s’ho passen pipa corrents i jugant, les dones n’ha garlant de les seves coses tot caminant, i nosaltres aprofitem per planificar la pròxima sortida.
Després de la foto oficial, només queda tirar avall a buscar algun poble on premiar els nens amb uns gelats o altres llaminadures, que realment s’ho mereixem!!.
ALGUNS DELS PETITS GRANS CIMS


09-10-2005

25-05-2005

04-03-2007

14-01-2007

15-11-2009

28-03-2010

07-07-2010

20-07-2011

20-07-2012

20-07-2012

5-07-2013

-Quans metres feia aquella muntanya?. Hem demana el meu fill.
-Dos mil i poc. Li contesto
-Jo sabria pujar un 3000 ?. Torna a demanar.
-Segur que si!! et prometo que algun dia quan siguis mes gran, et portaré.