-Piii, piii, piii...
- Adéu Jordi!! Crido des del cotxe calent per la quantitat de kilòmetres que acaba de fer. Descarreguem els estris d’en Miki que avui ha estat el meu company d’il·lusions, quan a passat amb cotxe en Jordi, i de lluny a fet sonar, mentre aixecava la ma, la botzina del seu vehicle. Amb en Jordi, company de feina i veí de la Guixa (com en Miki) també hem compartit algunes il·lusions: hem caminat plegats per els voltants de la plana, inclús hem pujat al Pedraforca (gran bateig d’en Jordi amb els grampons i el piulet).
AMB EN JORDI AL CIM
DEL PEDRAFORCA
Aquest cap de setmana si tot hagués anat be, ja tindríem algun 3000 més, però la nevada del Dijous a la nit va fer que ens replantegéssim el fet d’anar a acampar a 2500mts. La idea era dormir molt amunt per l’endemà poder fer tants 3000s com poguéssim però les condicions meteorològiques i la previsió d’allaus, ens ho van posar difícil, així doncs vàrem decidir fer quelcom més fàcil.
Sóc a la Guixa, Acabem d’arribar de la Cerdanya on hem anat a pujar a la Tossa plana de Lles que amb 2916mts és el segon pic més alt d’aquesta comarca.
Ha estat una jornada plena de sensacions inoblidables, un sol radiant i un cel clar d’aquells que costa de trobar a la muntanya, però el més important, és que ja tornem a ser a casa amb unes ganes bestials de compartir aquestes sensacions amb la família.
PANORÀMICA DESDE EL CIM DE LA TOSSA PLANA DE LLES
Després de 2 hores i mitja de cotxe i amb la corresponent matinada, arrenquem a caminar a les 8 del matí del refugi de Cap de Rec i amb un tros de paper imprès a ultima hora, “digues-li mapa”, ens dirigim cap a la Tossa. Seguim un itinerari marcat per fer amb raquetes a l’hivern i que passa pel mig d’un bosc fins arribar al refugi del Pradell, aquí trobem les primeres neus, dos rètols i un dilema: a l’esquerra o a la dreta? total!! que al final optem pel de l’esquerra que semblava el més marcat i seguint unes traces de raquetes ens enfilem amunt i amunt.
FANTÀSTIQUES VISTES DE
LA CARA NORT DEL CADÍ
-Mira Miki, allà dalt hi ha dos muntanyencs.
- A on?. Diu en Miki fent gala de la seva “bona vista”.
- Ostres tu!! Els bolets els veus d’una hora lluny però...
En arribar a un coll els dos muntanyencs tiren cap a l’esquerra i nosaltres amb el tros de paper a la mà, decidim que a de ser allà, a la dreta, darrera d’aquella punta, però quan arribo a dalt:
-Mikiii, ens hem passat tres pobles !! Crido des de dalt.
Estàvem segons vam calcular a sobre del pic de Coma extremera i la Tossa ens quedava lluny, molt lluny a la dreta, separada de nosaltres per una cresta impressionant de neu i roca, però ara ja sabíem on era.
Desprès de mirar el rellotge, les 12, i la feinada d’aquella cresta, decidim tirar avall i que ja hi tornaríem un altre dia, però arribant al primer estany tornem a mirar el rellotge i diem, que carai!! cap amunt que hi falta gent. Ara si que ens posem les piles i en qüestió d’una hora i poc som a dalt, una abraçada amb el company i a gaudir d’unes magnífiques vistes.
Ben mirat, això d’equivocar-se a la muntanya te la seva recompensa ja que al final hem fet dos pics pel preu d’un.
AMB EN MIKI AL CIM DE LA
TOSSA PLANA
CRESTA DE SETUT
AL FONS, LA TOSSA.
