dimarts, 28 d’abril del 2009

PICA D'ESTATS: " LA SANTA ESPINA"

Hem passat tota la nit ficats en una tenda amb els ossos dins d’un sac i patint una mica de fred, de cop sona el despertador del mòbil d’en Miki en mode gat, miau, miau...però no calia, feia estona que donàvem voltes dins del sac intentant escalfar els peus , nerviosos perquè ha estat plovent aiguaneu tota la nit i no sabem que ens trobarem mes amunt.

Així doncs, ens aixequem amb molta mandra i ens comencem a vestir:

- Osti noi!!. Diu en Mia.

Havia deixat les botes dins la tenda però a la vora del tendal i li havia regalimat aigua de la pluja dins d’una bota. Una bossa de plàstic i continuem amb la feina de vestir-nos tres persones dins d’un petit iglú, aconseguit això, esmorzem, ens traiem la son, agafem les motxilles i tirem cap amunt.

És la segona vegada que intentem pujar la Pica. La primer vegada vam ensopegar amb una “mica” de vent i pluja gelada que feia perillar la nostra integritat física i arraulits al coll de Sotllo, vàrem decidir que ja hi tornaríem una altra vegada.

AQUÍ EN MIKI ENS ANIMA EL MATÍ

AMB UNA GRAN IMITACIÓ DE PAULINA RUBIO.

La Pica d’Estats és una muntanya catalogada com a fàcil però com sempre dic:

“ la muntanya te la pots complicar tant com vulguis”.

Així doncs, vàrem optar per la via Gabarró passant per l’estany d’Areste i la conca gelada (via solitària, salvatge.....), tot anava bé fins arribar a l’estany gelat que va voler fer gala del seu nom, durant la nit havia anat nevant i ara presentava un mantell de neu que cobria tota la conca gelada, de seguida el cel va canviar i es va començar a tapar de núvols que no tenien gaires bones intencions, però vàrem continuar fins arribar al pic Rodó de Canalbona on vam decidir deixar-ho. Si la via ja era complicada de normal, amb la mala pinta que feia el temps i la boira que tapava els cims, el mes prudent era deixar-ho aquí.



L'ESTANY GELAT










LA BOIRA AL
RODÓ DE CANALBONA






AL CIM DEL
PIC RODÓ

DE CANALBONA






LA PICA ENS DIU ADEU





Baixada directa fins l’estany d’Estats i cap el pla de Boet, arribant a l’estany de Sotllo ens girem i la Pica ens acomiada amb una ullada de sol deixant-se veure descarada per uns moments.

Un any desprès tornem, aquest cop pel vesant francès. Jo volia celebrar el meu 40 aniversari trepitjant amb els meus companys el cim de la Pica,

Començàvem a caminar pels volts de les set de la tarda (nit al mes de novembre), pensant d’anar a dormir al refugi de Pinet però després de barallar-nos tres hores amb la neu i la foscor no vam aconseguir ni arribar al refugi, hi havia molta, molta neu, el vent l’havia posada malèficament allà. Total!! Que al final varem acabar la nit cremant llenya al refugi de Malniu al vesant català, per l’endemà pujar al Puigpedrós, cim al qual tampoc hi havíem estat mai.


AQUI HEM TENIU AMB

ELS 40